Una de les visites obligades quan estas a Kyoto és el Kinkaku-Ji (també conegut com a Rokuon-Ji) i no sols perque sigui un temple cobert per pa d’or, fet que també, sinó pel conjunt. El temple en si és impressionant però sense l’entorn que l’acompanya no deixaria de ser un lloc curiós. Cal anar-hi per entendre-ho.
Quan arribes allà has de fer un caminet de sorra molt cuidat en el que, de mica en mica, set va apareixent el Kinkaku-Ji i quan el tens davant comences a apreciar l’entorn: l’aigua, els arbres, l’herba, les pedres, les muntanyes del darrera … tot encaixa per omplir els sentits de l’observador.
Cal veure com els arbres complementen la construcció i com ells mateixos han estat modelats per qui va projectar el conjunt. Cada pedra, cada revolt en l’aigua ha estat pensat perquè sigui així. És la sublimació de l’obra dels arquitectes que a Europa van projectar els jardins, però aquí van un pas més enllà: tota la programació dona valor a la natura. Forma part de la mentalitat del Japó.
L’edifici original es va començar a construir el 1397 com a lloc de refugi del seu propietari, lloc de descans del Shogun -general-, per convertir-se després en temple Zen, on es guarden (suposadament) relíquies de Buda (temple shariden).
L’ONU el va declarar Patrimoni de la Humanitat i considerat com un dels Tresors Nacionals del Japó.
S’ha de dir que el temple que es visita no és l’original, ja que va cremar el 1950 i es va reconstruir respectant l’original.
