Era una visita obligada. Si hagués estat bé i si hagués pogut tenir la sort de tenir un Dorsal de la Behòbia, era per gaudir d’una de les millors curses de la Terra.
Una cursa que no te una distància homologada, però que s’ha guanyat l’estima de la gent, de nosaltres els runners. A vegades és molt bo i molt sa córrer al marge de les normes, pel fet de fer-ho i de gaudir de la gent que ens acompanya al llarg del recorregut: és la gran virtut d’aquesta cursa. Vaig gaudir de la sortida i de l’arribada.
Sempre vaig a Euskadi, ho faig amb molt bons amics i aquesta vegada, encara que ja feia molts anys que no hi anava (al marge de viatges escolars) no podia ser d’altra manera.
Anar a Euskadi, es retrobar-te amb els valors que desprenen els vascos: sempre acollidors, sempre solidaris amb les causes justes. Els carrers de Donostia plens de banderes palestines, però també en tots els pobles i racons: sempre al costat dels que pateixen i lluiten.
A l’arribada de la Behòbia, la megafonia, ens basc, castellà, francès i … CATALÀ! No podia ser d’altra manera! Quan una gran part de runners són catalans
Retrobarme amb Euskadi i els bascos m’ha fet molt bé
