Sempre és complicar saber com t’anirà una marató perque depen de molts factors, no sols de l’entrenar-se correctament perque l’esforç que has de fer i la distancia també s’han d’afrontar mentalment. Una mala temporada, les angoixes, el no dormir bé, el no estar prou bé el cap de setmana o el dia de la cursa poden ser importants.
Aquest any hi podria haver alguna cosa d’aquestes, alguna boira al cap … però sob retot hi havia moltes ganes de que tot anés bé.
Un altre factor era la pròpia ciutat. La València que vam trobar tenia l’aspecte de sempre, de normalitat, però sota l’aspecte s’amagava una realitat molt diferent, una ciutat col·lapsada: sense metro (afectat per la DANA) amb vagues de taxi i el bus també col·lapsat i superat. Amb les persones que tenien molt present la tragèdia del mes anterior, amb ganes d’acollir els i les maratonianes però també d’explicar les seves vivências … de seguida veies que la situació no era normal, que les cicatrius de la DANA trigaran a curar-se.
La cursa, una delícia. Mai he gaudit tant una marató. Fer-la a un ritme tranquil però constant, sense cap aturada i al final fent el millor temps que fins avui he fet una marató, no té preu.
És molt complicat fer una marató i a la meva edat sols puc aspirar a fer la pròxima
