“La Cataluña”[1] va ser una plataforma del noucentisme. El grup que va configurar la seva redacció va assumir el paper dels intel·lectuals en els mitjans de comunicació, dins la naixent societat de masses i en la construcció de las noves estructures estatals. Aquests intel·lectuals catalanistes de principis del S. XX, estaven molt atents a les experiències protagonitzades pels seus homònims francesos, a partir de l’afer Dreyfus[2]
Els professionals i els intel·lectuals noucentistes tenien la voluntat de aglutinar els sectors socials més moderns de les classes mitjanes urbanes. Criticaven el positivisme i el racionalisme, demostraven una voluntat elitista de intervenció social i un cert enfrontament amb les concepcions democràtiques que consideraven files del pensament vuitcentista.
“La Cataluña” dins de l’espai intel·lectual europeu
. “La Cataluña” va ser una plataforma de discussió i debat intel·lectual, que s’ha de situar dins de l’espai cultural europeu de principis del S. XX. Podem afirmar que “La Cataluña” va compartir actituds, sensibilitats, preocupacions i va optar por sortides similars davant els canvis socials que es produïen a Europa Occidental a les que es donaven en les revistes italianes “La Voce” i “Lacerba” o les franceses “La Revue”, “L’Effort”, “Les Cahiers d’Aujord’hui” o “Les Horizons”, entre d’altres. Revistes que feien girar molts de seus anàlisis a l’entorn dels processos de modernització que es donaven en els seus països y el conjunt de l’Europa Occidental[3]. Aquests intel·lectuals creien que la seva posició favorable a la modernitat, en debats o en els mitjans de comunicació generava reaccions socials favorables a aquesta i l’utilitzaven como una forma de intervenir en unes societats que tot just començaven a estructurar-se.
El concepte de modernitat era central en el nacionalisme de principis de S. XX ja que representava la ruptura amb la societat tradicional i definia el pas entre aquesta i la societat contemporània. Aquest nacionalisme tenia el convenciment que el desenvolupament econòmic, inevitablement, comportava un procés d’integració social que es situava en la base de la societat nacional i en la reforma de la cultura que la adequaria junt a la llengua i les tradicions a les noves demandes d’una societat que, per altra banda, tendien a processos de mundialització.
Els intel·lectuals nacionalistes (tant catalans como francesos) es volien mostrar como a protagonistes d’aquests processos, reivindicant les bases culturals de la societat nacional contemporània i el paper dels nous professionals a les respectives societats. Per fi, s’acostarien al poder, reivindicant el nou intervencionisme de l’estat i, en el cas català, postulant noves institucions o canvis en les existents, que les adequarien al nou marc polític i social.
En el cas dels noucentistes, la preocupació era como fer arribar i concretar la modernitat a Catalunya i com aquests processos alteraven l’equilibri social. Per altra banda, teoritzaven sobre el fet que el fracàs de la modernització significaria, de forma inevitable, la desestructuració de la nació y, al final, a la desaparició de les seves característiques més significatives[4].
Els intel·lectuals convertien aquestes revistes en punts de trobada no dogmàtics que recollien sensibilitats polítiques diferents, però compartint principis reformistes i sempre disposats a afrontar els nous problemes que plantejaven els canvis trepidants que afectaven l’Europa Occidental.
Volien dotar les respectives societats d’unes estructures nacionals, d’una acció imperialista (identificada como un símbol de vitalitat) i d’una cultura nacional moderna i codificada.
Paral·lelament, compartien la voluntat de debatre els temes relacionats amb la moralitat col·lectiva e individual, des de perspectives ideològiques diferents, que anirien des del socialisme de base moral al catolicisme social. Moltes vegades contraposant-se tant al racionalisme positivista como al liberalisme, que consideraven definitivament sobrepassats.
La intenció dels intel·lectuals d’intervenir en els temes socials es traslladava a les seves revistes, on podem veure la seva intenció a participar en la vida política i de forma més o menys conscient, en la necessitat de superar la separació que hi havia entre la política i la cultura. Per fi, podem senyalar que també incorporaven argumentacions relacionades amb els professionals de l’economia i la pedagogia o per crear noves polítiques socials.
“La Cataluña” com la resta de portaveus vitalistes sud europeus, mostra la seva preocupació per la sensació de declivi de les societats mediterrànies davant a la vitalitat de les societats germàniques i anglosaxones. Aquestes preocupacions van portar els noucentistes (como els seus homònims franceses o italians) al compromís amb la política.
Els noucentistes proposaven un nacionalisme regeneracionista dirigit a modernitzar la societat catalana en la que la llengua i la cultura eren elements centrals i a participar en l’elaboració dels programes polítics de la Lliga Regionalista en els que proposaven incorporar a les noves classes socials urbanes i en els que els intel·lectuals es convertien en elements centrals de la seva estratègia política. En el cas català no podem oblidar la seva projecció hispànica i “La Cataluña” es va comprometre amb els sectors polítics disposats a reformar i modernitzar l’Estat i el règim polític espanyol.
“La Cataluña” y la italiana “La Voce”, són revistes que van compartir ritmes vitals i es van convertir en portaveus dels intel·lectuals preocupats pels temes apuntats. També reivindicaven els literats de mitjans de S. XIX, como a pares de la pàtria, recuperadors de les respectives identitats nacionals i punt de partida dels respectius processos d’integració nacional, encara que literàriament els consideraven superats[5].
“La Cataluña” i el noucentisme dins dels espais polítics i socials català y espanyol
“La Cataluña” se situa dins del projecte polític, social i cultural del noucentisme, pel que cal destacar l’adscripció dels diferents grups que formen la seva redacció als principis ideològics de Prat de la Riba, concretats en el seu llibre La Nacionalitat Catalana i l’ideari d’Eugeni d’Ors, difós a través del Glosari. Tots ells van recolzar la voluntat de Prat de la Riba, formulada des de la Diputació de Barcelona, de dotar de contingut polític les institucions catalanes i el seu intent de crear una estructura de tipo estatal com la intenció d’integrar la societat i fer viable el projecte nacional català, on la cultura pròpia i el desenvolupament econòmic tindrien un paper essencial. Seguint aquest camí, la major part dels responsables de la revista acabin integrant-se en la línia política de la Lliga Regionalista.
Partint d’aquests referents, el noucentisme va recollir, amb gran sincretisme, les idees del nacionalisme francès finisecular, a través d’autors como Maurice Barrés o Charles Maurras, l’herència de les idees de caràcter biologista de l’escola històrica alemanya i molt especialment, les aportacions de Savigny, Hugus o Herbert Spencer[6].
El llatinisme va ser un altre element important en la configuració ideològica del noucentisme i era central per explicar els llaços entre els valors tradicionals i classicistes amb la voluntat modernitzadora que mostraven els intel·lectuals catalanistes[7]. Definien el classicisme como a generador d’ordre i progrés sense renunciar a les arrels nacionals. Josep Maria López Picó reivindicava, des de “La Cataluña” a Charles Peguy como difusor del classicisme nacional a França, des d’una posició molt pròxima a la del noucentisme[8]. Aquests conceptes fonamentaven un nacionalisme que donaria resposta a la suposada decadència de les societats mediterrànies.
En el noucentisme, la llengua, como en el catalanisme anterior, tenia un lloc central i la tradició es convertia en un element dinàmic, que permetia les nacions mantenir el seus trets diferencials, i a la vegada, adaptar-se als canvis que imposava la societat contemporània. Era una concepció del nacionalisme que s’allunyava expressament de la sorgida de la Revolució Francesa, que a Catalunya reivindicaven autors como Gabriel Alomar, como a sinònim del nacionalisme democràtic, a través del que aquest denominava como futurisme[9], enfrontant el caràcter revolucionari, voluntari i establint por contracte social l’adhesió dels ciutadans de la nació, a l’historicisme que, segons Alomar, afectava per igual el catalanisme conservador i a molts autors de l’esquerra com Pere Corominas o Antoni Rovira i Virgili.
El catalanisme noucentista, des de “La Cataluña”, definia la nació como un fet natural, on tots els canvis s’haurien de produir per l’evolució natural de les societats en la seva adaptació a un mundo canviant.
Els noucentistes plantejaven que el moviment catalanista havia seguit un camí evolutiu que s’iniciava en el foralisme decimonònic, la Unió Catalanista y las Bases de Manresa, que serien els referents més importants d’un nacionalisme reivindicatiu, que por fi, donaria pas a un moviment que el noucentisme definia como a “constructiu” basat en la creació y desenvolupament de las institucions catalanes i en la modernització i codificació de la llengua.
“La Cataluña” va estar lligada des dels seus orígens a la acció política, ja que va néixer com un portaveu que volia aprofitar la dinàmica generada por Solidaritat Catalana (contrària a la Llei de Jurisdiccions i el sistema polític de la Restauració) i va ser redactada en castellà (de octubre de 1907 fins el desembre de 1913) per tractar d’influir en la intel·lectualitat espanyola crítica con la España oficial de la Restauració. Respecte d’Espanya, es va mostrar como un portaveu molt crític amb el sistema polític de la Restauració, disposada a promoure solucions alternatives, de caràcter regionalista. Va voler estendre aquestes concepcions i va donar espai a valencianistes como Teodor Llorente fill, Francesc Segrelles, Francesc Badenes, Daniel Martínez Ferrando o Francesc Palència. Muchos d’ells integrants de la Joventut Valencianista, lligats orgànicament a la a Joventut Nacionalista de la Lliga.
No podem oblidar que la Lliga es comprometrà, de una forma o de l’altra, amb els intents de reforma de la vida política espanyola des del regeneracionisme d’Antonio Maura o el liberalisme reformista i estatista de José Canalejas.
Des de “La Cataluña” bàsicament es buscaven interlocutors entre els sectors intel·lectuals espanyols més disposats a assumir el seu reformisme i l’europeisme dels seus plantejaments ideològics i socials. Sectors amb els que s’intentaren compartir projectes como la necessitat de renovar l’Estat o les institucions culturals i polítiques espanyoles. Aquests intel·lectuals hispans estaven, sobretot, en el grup orteguià amb el que també compartien plantejaments estètics (el classicisme o l’admiració per la cultura germànica) o la necessitat de renovar la societat des de la cultura. El grup orteguià va difondre les seves idees des de revistes europeistes como “Europa. Revista de cultura popular” o “Faro” on a més d’Ortega y Gasset, van col·laborar autors como Adolfo González Posada, Luis Bello, Azorín o Zuloaga[10].
[1] De forma genèrica, ens referirem a la revista como “La Cataluña”, a pesar dels canvis de nom que va tenir. En les cites, en canvi, s’utilitza el nom corresponent a cada període.
[2] Tal como explica Joaquim COLL i AMARGÓS: El catalanisme conservador davant l’afer Dreyfus (1894-1906, Curial Edicions Catalanes, Col×lecció La Mata de Jonc n.30, Barcelona (1994)
[3] En torn al tractament del tema dels intel·lectuals, el paper dels portaveus i del vitalisme i la seva reivindicació de la modernitat, dins de revistes franceses com “L’Effort” cal consultar el llibre de Christophe PROCHASSON: les intellectuels, le socialisme et la guerre (1900-1938), Éditions du Seuil, Paris (1993) en especial els primers cinc capítols del llibre.
[4] Per aprofundir en el tema dels nacionalismes cal considerar autors ja clàssics como Anthony D. SMITH: Las teorías del nacionalismo, Ediciones Península, col×lecció Homo Sociologicus, n. 11, Barcelona (1976), Ernest GELLNER: Naciones y nacionalismo, Alianza Editorial, Madrid (1988), Gil DELANNOI i Pierre-André TAGUIEFF (compiladores): Teorías del nacionalismo, Barcelona (1992)
[5] Romano LUPERINI: Gli esordi del Novecento e l’esperienza della “Voce”, Editori Laterza, Letteratura Italiana Laterza n. 57, Bari (1990). On veiem com la “Voce” seguia la tradició de revistes florentines com “Leonardo” o “Il Regno” però superant la voluntat esteticista i literària d’aquestes amb propostes d’intervencionisme social dels intel·lectuals.
[6] Enric JARDÍ en el seu llibre El Pensament de Prat de la Riba, Editorial Alpha, Barcelona (1983) parla de la influencia d’aquests autors sobre l’obra de Prat de la Riba i en l’elaboració teòrica del seu catalanisme, que va tenir una gran influència sobre el noucentisme. No es poden oblidar les lectures de Prat de la Riba d’autors como Taine, de Bonald o Stuart Mill
[7] Com explica Jaume VALLCORBA: Noucentisme, mediterraneisme i classicisme. Apunts per a la història d’una estètica, Col×lecció Assaig Minor, n. 9, Quaderns Crema, Barcelona (1994). També cal tenir present que Jaume AULET: Josep Carner i els orígens del noucentisme, Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona (1992) apuntava molt bé la relació amb el llatinisme a través d’autors como Jean Moréas o Henri de Regnier. Enric JARDÍ a Eugeni d’Ors: obra i vida, Quaderns Crema, Barcelona (1990) parla de les arrels llatinistes i classicistes del pensament orsià
[8] L’Home d’Avui (seudónimo de Josep Maria LÓPEZ PICÓ): Notes que les agències telegràfiques no circularan mai, “Catalunya” de 3/10/1914, pàgines 632 i 633. En aquest article es destacava, després de la mort de Charles Peguy al front, como soldat francès a la Gran Guerra, destacava els seus llibres Mystere de Jeanne d’Arc o Mystere de l’Esperance o les seves aportacions a la revista “Cahiers de la Quinzaine” d’aquest socialista d’arrels morals, del que considerava difusor del classicisme moral a França. En aquest article, López Picó, afirmava que la mort de Peguy, era la demostració de la veracitat de l’enquesta d’Agathon (pseudónim d’Alfred de Tarde i Henri Massis ) que constatava la nova influència del nacionalisme entre els joves intel·lectuals francesos
[9] Gabriel ALOMAR, va pronunciar la seva conferencia El Futurisme, a l’Ateneu Barcelonès, el 18 de juliol de 1904, editada por l’Editorial L’Avenç, l’any 1905, que a pesar de ser referenciada i recensionada per Marcel Robin en la revista “Mercure de France” de Paris (1908). Marinetti no va fer cap referència a Alomar quan va publicar el seu Manifet amb el mateix nom, el 20 de febrer de 1909.
[10] Cal citar aquí l’aportació de José Carlos MAINER: La Doma de la Quimera. (Ensayos sobre nacionalismo y cultura en España), Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra (1988). En especial el capítol Ortega: primeras armas (1902-1914) en el que les págines 201 i 207 dedica a les revistes “Faro” i “Europa”
