El terme nació pot ser definit molt diferent segons l’autor o les escoles teòriques, ja que neix de diferents tradicions però crec que cal concretar.
Quan neix el terme nació cal separar-lo de l’etnicitat, perquè el que promou és l’existència de ciutadans, dotant de drets al conjunt de la societat (llavors masculina) superant l’estadi de súbdits (el que llavors seria l’anomenat Tercer Estat). Per reconèixer aquests drets, s’escriuen Constitucions que els recullen i els universalitzen.
Es veritat, que per explicar sota quins principis es genera el terme nació, cal partir de dos punts de partida:
- La lliure adscripció dels ciutadans a la nació, que obtenen els drets polítics i que cal lligar amb les propostes il·lustrades d’autors com Montesquieu o Rousseau i que té un punt de partida social en l’anomenada Revolució Francesa i tot el que representa. Donaria lloc a un nacionalisme voluntarista, on cada individu podria escollir a la nació on vol pertànyer i podria obviar les arrels tradicionals (o ètniques en antropologia). Donaria lloc, més endavant a un nacionalisme dels pobles, vincular als drets
- L’altra gran aportació a l’hora de definir la nació, naixeria amb el Romanticisme, que critica l’afany universalista dels Il·lustrats. Proposa l’adscripció a la nació a partir de la llengua, la cultura i les tradicions. Autors com Herder, tot i dirigir-se als alemanys, postulava la coexistència pacífica de les nacions i negava que cap nació pugui ser superior a cap altra. Aquesta escola és oblidada per Llobera. En tot cas, també parlaven de Volk (entès com a poble amb drets polítics i socials).
Els autors de les dues tradicions coincidien a dir que totes les persones haurien de pertànyer a una nació i que haurien de subordinar els seus interessos personals als de la nació.
A diferència de l’etnicitat, coincidien segons explica Anthony D. Smith, les nacions no partien de la primordialitat dels ancestres, sinó de l’adaptació de les tradicions i la reclamació d’un territori històric de la nació, per tal de fer front a les necessitats de la nova societat contemporània.
Des del Romanticisme es va voler traslladar al poble (que no sabia llegir ni escriure) una sèrie de mites i llegendes per tal de basar la pertanyensa a la nació, com ho va fer lla Renaixensa a Catalunya.
També es cert, que a partir d’aquí neixen moviments nacionalistes que assumeixen aquests postulats i n’hi ha que realment tenen èxit: la formació d’Itàlia o Alemanya.
Quan es parla de nacionalisme, es tendeix a confondre’l amb el més conservador, aquell que neix de Ernest Renan i de Joseph de Maistre. Aquest, considerat pare del nacionalisme més conservador i de l’autoritarisme, proposava l’autoritat natural (dels líders) i la supremacia de les nacions més fortes que es demostra a través de la violència.
De Maistre seria el precedent dels nacionalisme violents i expansionistes del S. XX, tot i que aquests també van assumir altres aportacions del biologisme i del racisme.
No considero correcte reduir el nacionalisme de principis de S. XX i més endavant, a l’imperialisme etnocentrista dels estats europeus, sobretot perquè la potència més important de l’època, Gran Bretanya, no partia de supòsits especialment nacionalistes per justificar el seu expansionisme, com si ho feien Alemanya o França.
Forces vagades oblidem la força de nacionalismes reivindicatius (també víctimes dels imperis) com els que van fer esclatar els estats multinacionals al final de la Gran Guerra i que no tenen res a veure amb sentiments supremacistes o expansionistes.
Ni tampoc podem reduir el nacionalisme de mitjans de segle XX al feixisme o d’altres autoritarismes.
Bibliografia:
Berlin, Isaiah (1997). “Nacionalisme”. València: Tàndem Edicions
Berlin, Isaiah (2000). “Las raices del Romanticismo”. Madrid: Taurus / Santillana Ediciones
Berlin, Isaiah (2021). “Joseph de Maistre y los orígenes del fascismo”. Barcelona: Página Indómita SLU
Smith, Anthony D. (2002). “La nació en la Història”. València: Editorial Aflers / Universitat de València
Smith, Anthony D. (1976). “Las teories del nacionalismo”. Barcelona: Edicions 62 / Ediciones Península
Kedurie, Elie (1985). “Nacionalismo”. Madrid: Centro de Estudios Constitucionales
Llobera, Josep R. (2009). “Les polítiques d’identitat cultural. Nacionalisme, etnicitat, raça i multiculturalisme, Barcelona: UOC
